“Dos anys de recerca hem necessitat per poder oferir al mercat aquesta
croqueta”. Frase en el TicketDay de divendres del mateix de l’Eduard Batlle,
propietari de L’Ànec dels Pirineus. Jo que els conec i sobretot he conegut la
croqueta puc entendre que algú pugui esmerçar tant esforç en una croqueta.
Però ara faré un altre esforç: el d’oblidar lo bona que arriba ser la croqueta
i que porta un 50% de foie i que, malgrat això, en fregir-la manté la seva
morfologia original i totes les seves propietats organolèptiques i portaré el
tema al mes estúpid dels reduccionismes. Estem parlant d’una croqueta i eus
aci la meravella que em fa pensar en quina és la clau del èxit dels amics de
L’Ànec del Pirineus. 
Imagineu quin grau de compromís, quin nivell de passió calen per passar dos
anys de la teva vida per arribar a pensar que un producte tan inventat, tan
deixeu-ho dir maltractat per la industria com és la croqueta, pot arribar a
ser amb elaboració diguem-ne industrial excels. Deixeu que vagi fent repàs:
capacitat de treball, producte, compromís, passió. Una vegada tenim això ho
tenim tot, és possible però hi ha empreses que tenen un plus i és que generen
complicitat. A veure, jo sóc un venedor d’infraestructures a Internet, conec a
en Jordi Àvila i l’Eduard Batlle de dos estones i ja em veieu convertit en
prescriptor convençut de la seva empresa. Si us dic “no sé quin és el seu
secret” quedaria bé però pecaria de falsa modèstia i no aportaria res més que
una ”pilotada” que no feria justícia a ningú. El secret de la complicitat és
que tots ens hem cregut, perquè es veritat, que ha treballat dos anys de la
seva vida per fer una croqueta i que tots nosaltres en podem gaudir i que, com
es lícit, com a conseqüència de tot això podran pagar la seva hipoteca.
Companys gràcies... en necessitem moltes croquetes més. 
