“Dos anys de recerca hem necessitat per poder oferir al mercat aquesta croqueta”. Frase en el TicketDay de divendres del mateix de l’Eduard Batlle, propietari de L’Ànec dels Pirineus. Jo que els conec i sobretot he conegut la croqueta puc entendre que algú pugui esmerçar tant esforç en una croqueta.
Però ara faré un altre esforç: el d’oblidar lo bona que arriba ser la croqueta i que porta un 50% de foie i que, malgrat això, en fregir-la manté la seva morfologia original i totes les seves propietats organolèptiques i portaré el tema al mes estúpid dels reduccionismes. Estem parlant d’una croqueta i eus aci la meravella que em fa pensar en quina és la clau del èxit dels amics de L’Ànec del Pirineus.
Imagineu quin grau de compromís, quin nivell de passió calen per passar dos anys de la teva vida per arribar a pensar que un producte tan inventat, tan deixeu-ho dir maltractat per la industria com és la croqueta, pot arribar a ser amb elaboració diguem-ne industrial excels.
Deixeu que vagi fent repàs: capacitat de treball, producte, compromís, passió. Una vegada tenim això ho tenim tot, és possible però hi ha empreses que tenen un plus i és que generen complicitat. A veure, jo sóc un venedor d’infraestructures a Internet, conec a en Jordi Àvila i l’Eduard Batlle de dos estones i ja em veieu convertit en prescriptor convençut de la seva empresa.
Si us dic “no sé quin és el seu secret” quedaria bé però pecaria de falsa modèstia i no aportaria res més que una ”pilotada” que no feria justícia a ningú. El secret de la complicitat és que tots ens hem cregut, perquè es veritat, que ha treballat dos anys de la seva vida per fer una croqueta i que tots nosaltres en podem gaudir i que, com es lícit, com a conseqüència de tot això podran pagar la seva hipoteca.
Companys gràcies... en necessitem moltes croquetes més.
