El TicketDay és com una croqueta de foie. Els que hi heu estat, ja m’enteneu,
i pels que no aquí teniu aquest relat. La primera mirada va ser la d’en Ricard
Castellet, director d’aliances i social media de Let’s Bonus. Ambició, passió
i eufòria per demostrar que una vegada més ha fet pols els límits. La prova?
Passar de 1 a 500 treballadors en 2 anys i mig és suficient? Segons en Ricard,
però, el mèrit no només és aquest creixement espectacular sinó que han estat
capaços de fer-lo quan al mercat ja hi havia competidors molt potents que
havien arribat abans: Groupalia, Groupon, Offerum o Citydeal. La clau? Córrer
molt i alhora saber on volien anar. Sí, varen aplicar l’abc del màrqueting
però sobretot el varen posar en pràctica. Les idees no són res fins que no es
materialitzen, i Let’s Bonus va decidir que les dones ‘modernes’ serien el seu
target i a aquestes dones, més que grans descomptes els oferirien grans
experiències molt a prop de casa seva. A dia d’avui Let’s Bonus té uns 20
milions d’usuaris a tot el món. Com s’arriba a aquesta xifra en 2 anys i 6
mesos? D’entrada, en Ricard ens diu que si vols que el teu projecte
d’e-commerce funcioni t’has de gravar dues paraules amb foc: lideratge i
internacionalització. I cap on va tot aquest món? Segons en Ricard, qui uneixi
Facebook i Let’s Bonus es farà d’or, o dit d’altra manera, anem a l’e-crm, o
portar al màxim exponent la captació i sobretot la gestió de les dades dels
clients per poder-los satisfer les seves necessitats a cada moment, fins i tot
anticipant-nos-hi. Un Big Brother Salesman? El temps dirà. 
Segona mirada, la de l’Antonio Maceiras, responsable del scouting dels LA
Lakers. L’Antonio ens parla del seu món, el de l’esport professional, i es
lamenta de que a Europa, tenint el pes que té l’esport en l’economia, tingui
una gestió de pandereta. Si no has sortit d’Europa, potser et costa de veure,
però si com ell coneixes el ‘american way’ de gestionar un club, es fa molt
evident la fractura entre la realitat dels clubs a Europa i als Estats Units.
Als EUA ‘business is business’ tant si parlem d’un equip de bàsquet com d’una
fàbrica de cargols, els criteris de gestió són els mateixos i acaben allà
mateix: Surten els números? A Europa, entre ajudes públiques, politització de
l’esport, opacitat dels comptes, i d’altres incerteses, gestionar un club com
si fos una empresa es fa impossible. Per l’Antonio, la causa està en que els
clubs van néixer com una cosa social i per promoure el benestar físic, no per
fer diners. No us han dit mai que l’important no és guanyar, sinó participar?
Partint d’aquí, la set de victòria dels clubs els ha situat en una espiral de
necessitat de finançament per ser més competitius, deixant la viabilitat en un
segon o tercer terme. Per exemple, el cas Gasol. Creieu que els afeccionats
dels Lakers no entenen que el club s’ha de vendre en Gasol pel bé de les
finances del club? Ho entenen perfectament. Nosaltres ho entendríem? Al fons
de tot plegat hi ha la preocupació de l’Antonio de que un sector com el de
l’esport professional que a Espanya té un pes específic d’un 1,7% del PIB i
del que en depenen moltes persones, l’estat permeti un model de gestió que
tothom sap que no funciona. És una qüestió de responsabilitat cap a les
famílies que viuen del món de l’esport professional. No n’hi ha prou amb la
llei de societats esportives, cal un guiatge i fiscalització per part de
l’estat. Sinó els clubs seguiran fent el compte d’explotació a cop de
testosterona. Tercera mirada. Genís Roca. Soci fundador de Roca Salvatella.
Ell és el de la bola de vidre, el que hi veu de nit, el que amb la mirada
palpa la realitat del demà. Ep! Que com ell mateix diu, també s’equivoca, però
si em deixeu triar, el vull ben a prop. En Genís, tot i dedicar-se a treure
suc de la xarxa per als seus clients, que en molts casos es tradueix en gestió
de la reputació on-line, comença trencant esquemes i menystenint Facebook i
Twitter, de manera provocadora en pronostica el declivi i diu que aquesta
orgia de comunicació via xarxes socials és quelcom passatger, i amb això capta
la nostra atenció per introduir el primer dels dos grans temes, la internet de
les coses, que combinada amb el segon gran tema, que és la digitalització
entesa com la reconversió de productes en serveis, dibuixen un nou escenari
ple d’oportunitats de negoci. Però anem pas a pas. En Genís exposa que
inicialment la internet era la de les empreses que hi tenien el seus portals,
els quals els usuaris visitàvem (1995 a 2005). Llavors va arribar la internet
de les persones (2005 a 2015), que tenen blogs, perfil a facebook, a twitter,
etc, la internet de les xarxes socials. La tercera revolució serà la internet
de les coses, és dir, la de les màquines que parlen entre elles per
solucionar-nos problemes als usuaris. Per exemple, si vas amb el cotxe equipat
amb gps connectat a internet, perquè no pot dir-te el gps si queden places
lliures a l’aparcament més proper a on vas i fins i tot reservar-te un lloc?
Pagaríeu per aquest servei? La nova internet, la de les coses, es basa en:
creixement exponencial d’usuaris, de les bases de dades i el seu tractament, i
la monetització real d’intenet, que ha de ser molt diferent que invertir en
Facebook amb un termini d’amortització de 85 anys! En aquest escenari, qui té
les dades és el rei. Després d’alimentar l’esperit, li va tocar el torn al
cos. En Jordi Ávila i “l’altre” Eduard Batlle, l’artista i l’estratega de
l’Ànec dels Pirineus, ens varen presentar la darrera de les seves creacions,
una nova manera de fer l’amor a totes i cadascuna de les papil•les gustatives,
la croqueta de foie. Com ens va explicar l’altre Eduard, han estat dos anys de
prova i error, buscant l’equilibri en les proporcions del farciment, si
posaven massa foie la croqueta perdia consistència, si n’hi posaven massa poc,
ja no tenia gust de foie. Us puc garantir que el resultat és excel•lent, com
el del TicketDay, que gràcies a les bones arts de tot l’equip de Serveis Web
han aconseguit el millor embolcall per un farciment de luxe que tots hem pogut
assaborir, la croqueta de foie del coneixement.
